Ter Saudades. Què extrany! Abans sí que era normal de tenir-ne.
Sempre inconformista, amb l'enyor del passat, acreditant que allò era més sab.
I ho era, de sab. D'aquí les anyorances.
Però el que ha passat avui ha estat una barreja d'aquella
que era i de la que sóc. Sentir aquesta mena de melancolia d'alguna manera m'ha
fet sentir bé, m'ha conectat amb qui era en aqueslls moments que em venien a la
ment. M'ha fet bé transportar el pensament a un altre indret diferent al que
sóc, sentir que hi ha altres horitzons. Sentir-ho a l'ànima.
Malgrat tot, en el meu devenir, en el meu que-hacer, no hi
ha gaires coses que em desconfortin, sinó al contrari. Em reitero en la
simplicitat de la vida. En la proximitat a la natura. En la proximitat de les
persones (quan, després de mont rebuscar, les trobes). Coses fonamentals que,
de tant properes i relativament fàcils, perdo la percepció del valor que tenen.
Només quan em falten, és que les trobo en falta. I,
malauradament, és molt sovint. I em falten per propia escolla, per l'insitència
en procurar allò que no tinc, l'obstinació de rodejar-me de toxicitat i
problemes. I, sincerament, en una illa simple com Sal, en un tarannà simple com
el cabo-verdià, complicar-se la vida fins el punt en en que aconsegueixo fer-ho
té molt de mèrit i requereix molta força de voluntat.
Així doncs, quin sentit té romandre en un indret en pro de
la simplicitat si tot el que faig és defugir-la? És que no sé com gestionar-la?
O és que no sé com gestionar el meu propi silenci?
Aliás, esperem (re)trobar-la.