27.8.14

O[h] Amor



Hoje vou-te falar do amor.

O amor é um assunto que não gosto muito de falar. Falo, sim, e bastante, das relações interpessoais. Das variadas idéias que os outros têm do amor; da multiplicidade de formas nas que este é materializado, das paranoias individuais que se ocultam trás da poderosa paravra amor.

Mas não gosto falar do próprio amor, do que é que ele significa. As vezes me desculpo afirmando que não acredito no amor. Aliás, o amor no qual acredito é tão idealista que não acredito que seja possível. Sempre há influências, interferências, medos e inseguridades, expectativas. Não há um amor livre, senão condicionado. E, para mim, a única forma na que o amor poder ser verdadeiro é na plena libertade.

Não quero falar disso porquê me irrita pensar que nunca vou a  encontrar o tal Amor. O, ainda pior, que ele já chegou na minha vida e eu não soube agir como devia.

Amor, amor, amor. Até soa estranho... Ele é só o conceito, o intangível.
Amar é a sua manifestação.
É aquelo que podemos controlar, mas que responde a um sentimento que não se pode controlar. Como se faze?

 

15.8.14

Joies de la nit





Pot semblar uma atzarosa taca blanca desenfocada.
Ho és.
Però també és la Lluna.

Pot semblar la vacuïtat del negre.
Però no ho és.
És la immensitat de la nit.

I sota el reflexe dels astres titil·lant,
en les entranyes d’una foscor gens inquietant,
nosaltres contemplant la manifestació de la vida,
albors i evolució de la nostra pròpia història.

Hi ha coses que, espontàniament, esdevenen petits desitjos que romanen en modest silenci.
A vegades s’amaguen darrera causes molt nobles, es vesteixen de perseverància. I, al final del camí, esdevenen en fets. El cercle s’ha tancat i el somni s’ha fet realitat.

Això és el que hi ha contingut en aquest negre tacat de blanc.

És una tortuga desovant a la segona de IB. En una nit de lluna, en una nit d’estrelles fugaç.
És una tortuga a la deriva del desert, arrossegant-se com si volgués arribar a la lluna, com si volgués cometre suicidi i s’ho repensés a l’últim instant.
És la força de creure; d’insistir; de...
És la manifestació del relleu que passa a noves mans.
És recompensa i esperança.

I és, en última instància, emoció, gratitud i felicitat, tot junt en observar-la per darrer cop ser engolida per la mar, i separar-me dels companys que continuaran la seva guaita de la nit.