27.8.14

O[h] Amor



Hoje vou-te falar do amor.

O amor é um assunto que não gosto muito de falar. Falo, sim, e bastante, das relações interpessoais. Das variadas idéias que os outros têm do amor; da multiplicidade de formas nas que este é materializado, das paranoias individuais que se ocultam trás da poderosa paravra amor.

Mas não gosto falar do próprio amor, do que é que ele significa. As vezes me desculpo afirmando que não acredito no amor. Aliás, o amor no qual acredito é tão idealista que não acredito que seja possível. Sempre há influências, interferências, medos e inseguridades, expectativas. Não há um amor livre, senão condicionado. E, para mim, a única forma na que o amor poder ser verdadeiro é na plena libertade.

Não quero falar disso porquê me irrita pensar que nunca vou a  encontrar o tal Amor. O, ainda pior, que ele já chegou na minha vida e eu não soube agir como devia.

Amor, amor, amor. Até soa estranho... Ele é só o conceito, o intangível.
Amar é a sua manifestação.
É aquelo que podemos controlar, mas que responde a um sentimento que não se pode controlar. Como se faze?

 

15.8.14

Joies de la nit





Pot semblar uma atzarosa taca blanca desenfocada.
Ho és.
Però també és la Lluna.

Pot semblar la vacuïtat del negre.
Però no ho és.
És la immensitat de la nit.

I sota el reflexe dels astres titil·lant,
en les entranyes d’una foscor gens inquietant,
nosaltres contemplant la manifestació de la vida,
albors i evolució de la nostra pròpia història.

Hi ha coses que, espontàniament, esdevenen petits desitjos que romanen en modest silenci.
A vegades s’amaguen darrera causes molt nobles, es vesteixen de perseverància. I, al final del camí, esdevenen en fets. El cercle s’ha tancat i el somni s’ha fet realitat.

Això és el que hi ha contingut en aquest negre tacat de blanc.

És una tortuga desovant a la segona de IB. En una nit de lluna, en una nit d’estrelles fugaç.
És una tortuga a la deriva del desert, arrossegant-se com si volgués arribar a la lluna, com si volgués cometre suicidi i s’ho repensés a l’últim instant.
És la força de creure; d’insistir; de...
És la manifestació del relleu que passa a noves mans.
És recompensa i esperança.

I és, en última instància, emoció, gratitud i felicitat, tot junt en observar-la per darrer cop ser engolida per la mar, i separar-me dels companys que continuaran la seva guaita de la nit.

8.6.14

Suficient?

No és una qüetió de prejudicis. Es tracta d'una experiència ben personal.

No és una qüestió de discriminació social o racial, pequè no té res a veure amb el color de la pell o la nacionalitat d'una persona. Es tracta de l'espècie humana, tota ella, en el seu global i, també, en la seva individualitat.


Em pregunto quin és el sentit de la meva vida després d'haver subeditat el meu benestar pensant proveïr un servei al planeta. Renunciant a la meva família, als meus amics, al meu temps, a la meva salut, a la meva intimitat. Renunciant a tot el que defineix una persona a favor d'una causa molt honorable i en la que, fins a dia d'avui, he cregut incondicionalment. De la mateixa manera que, incondicionalment, segueixo acreditant en les vàries persones que passen per la meva vida, malgrat les decepcions rere decepcions que dominen la cotidianetat.

Creure en una causa, m'he adonat, no ho és tot. No és suficient. Un sol individu no pot canviar el planeta. És una feina massa pesada. I amb això no em refereixo al que estrictament defineix la meva "feina", perquè no la considero una feina sinò una manera de viure.  Amb això vull dir que encara no he trobat res que pugui compensar el meu sacrifici. Jo mateixa sóc prou tossuda i voluntariosa com per a justificar-me any rere any, a pesar de les depressions, les pastilles per mantenir-me on the bright side, les escases vacances convertides en maratons mèdiques, les frustracions convertides en endurides cicatrius que romandran per sempre. Ho justifico pel simple fet de creure-hi. Tan simple com això. Però no, tot això no ha estat encara compensat, i difícilment ho serà.

M'han robat. M'han robat la inocència que tan em caracteritza. M'han robat la bona fe. L'energia que altruïsta i sincerament diposito en cada cosa que faig. La il·lusió. L'esperança, l'alegria, la generositat. La capacitat de creure i d'estimar.

Tot acte altruïsta, com la majoria dels que decoren la meva vida, és, per definició, mancat d'interés. Fins aquí, tudo bem. Però això no vol dir que hagi d'acceptar els avusos d'altres; que hagi de permetre que s'aprofitin de mi; de la meva energia i la meva bona voluntat. I, estúpidament, això és el que he estat permetent durant aquest temps, per aquesta mateixa devoció i inexplicable incondicional fe que tinc en les persones. Les persones.

Però es que, després de tot, el meu balanç personal em diu que la humanitat està podrida, i que hi ha molt poc que jo, Berta, pugui fer per alterar el tarannà d'aquesta potencialment gloriosa però veritablement fastigosa espècie que és l'ésser humà.

No hi ha res que pugui justificar el meu sacrifici. No importa tot el que una persona fagi si això no té impacte sobre els que la rodejen.

Nadar contra corrent no porta enlloc. I tot el que m'ha estat robat no tornarà.

https://www.youtube.com/watch?v=PpGhKbkETMM





24.5.14

(auto) maltracte


Li constava reconèixer els sentiments. Tenia la necessitat de sentir-se estimada, desitjada. Però només per aquells que, en el fons, sabia que la farien partir. Que no la correspondrien. Que l'abandonarien. La maltractarien.

Posava energia en crear una bonica història en la seva ment. I, en la realitat, es reprimia, es frenava perquè ja sabia des d'abans que comencés, que allò era danyí. Era una dança constant entre la negació i la permissió. La simplicitat passava a complexitat. La complexitat en confusió. I, finalment, explodia i es destruien relacions sense fonaments que només li servien per sentir-se una mica més ferida, més víctima d'ella mateixa. Més despreciada.

S'adonava de la força que hi posava a les fantasies de princesa. A sentir-se acompanyada de l'home errat. 

Del risc.

El risc.

I perdia la força. Perdia



22.5.14

Una mica de jo


Ter Saudades. Què extrany! Abans sí que era normal de tenir-ne. Sempre inconformista, amb l'enyor del passat, acreditant que allò era més sab. I ho era, de sab. D'aquí les anyorances.

Però el que ha passat avui ha estat una barreja d'aquella que era i de la que sóc. Sentir aquesta mena de melancolia d'alguna manera m'ha fet sentir bé, m'ha conectat amb qui era en aqueslls moments que em venien a la ment. M'ha fet bé transportar el pensament a un altre indret diferent al que sóc, sentir que hi ha altres horitzons. Sentir-ho a l'ànima.

Malgrat tot, en el meu devenir, en el meu que-hacer, no hi ha gaires coses que em desconfortin, sinó al contrari. Em reitero en la simplicitat de la vida. En la proximitat a la natura. En la proximitat de les persones (quan, després de mont rebuscar, les trobes). Coses fonamentals que, de tant properes i relativament fàcils, perdo la percepció del valor que tenen.

Només quan em falten, és que les trobo en falta. I, malauradament, és molt sovint. I em falten per propia escolla, per l'insitència en procurar allò que no tinc, l'obstinació de rodejar-me de toxicitat i problemes. I, sincerament, en una illa simple com Sal, en un tarannà simple com el cabo-verdià, complicar-se la vida fins el punt en en que aconsegueixo fer-ho té molt de mèrit i requereix molta força de voluntat.

Així doncs, quin sentit té romandre en un indret en pro de la simplicitat si tot el que faig és defugir-la? És que no sé com gestionar-la? O és que no sé com gestionar el meu propi silenci?


Aliás, esperem (re)trobar-la.

11.5.14

Domingo na Santa Maria

Santa Maria no domingo, sempre a mesma história que já quase poso prever. O momento de auge: a praia de Sta. Maria, a Laginha salense. Tudos realizamos o mesmo percurso, o mesmo bai e bem  desde a areia até o mar e desde o mar até a areia; a mesma oscilação entre onda e onda. Sempre as mesmas caras observando o mesmo quadro. Nada de excitante. Nada de preocupante.


E neste lapso que parece atemporal mas que não desejo que chegue ao fim, reflecto acerca do meu estado interior, acerca de aquel esquecido sentimento que tenho medo de lembrar com demasiada intensidade.

É difícil esquecer quando alguém tem penetrado os teus pensamentos e a tua vontade de manera tão estridente. Quando o futuro é só uma hipótese, uma certeza de dor durante a espera e a possiblididade de mais dor ao final da mesma, esquecer é quase tudo o que queda.

A lealtade ao amor é uma força de um jeito especial que capacita ao mais fraco afrentar as mais árduas tarefas. É acreditar em outro alguém diferente a nós, amá-lo mais do que a nós, e virar o sentido da nossa vida.

E, dados os fatos, que é a grande dúvida, o grande dor, e o grande amor, de qualquer das maneiras e com qualquer das escolhas, não vou conseguir te tirar da minha cabeça. A questão, agora, é se desejo criar expectativas, ou se posso parar de criá-las.



10.5.14

Cau el sol

Em vaig adonar que ja no parava atenció a les coses que realment importaven. La sortida del sol, la posta del sol. L'inici i la fi del que defineixen la rutina i, gairebé inevitablement, la vida.

Ja no hi parava atenció a pesar de ser-hi sempre, a tot arreu, dia rera dia. A pesar de ser aprop. A pesar de l'increible paissatge en el que, el sol, neix i mor cada dia.

I aquell dia i en aquell moment, per celestial coincidència vaig veure'l caure, desfent-se en rojos i liles; capbussant-se en la platejada mar; Monte Leão flotant entre cel i oceà.

Aleshores, en una espècie de íntim ritual, ho faig fer un dia, i un altre, i el següent.  I ho vaig compartir. Ràpidament es va convertir en una necessitat, un bon hàbit a tenir.  Em vaig adonar que el meu dia prenia sentit quan en veia caure la nit. Imaginava com seria la posta de sol: Quins els colors. La forma dels núvols. Si veuria el sol besar l'horitzó.

I em creava una càrrega emocional, un gairebé excès de bellesa. I una bufetada espiritual al tornar a Sta. Maria, que em comença a ser tan pesada, feixuga, bruta i sorollosa.

De sobte torno a perdre'm les postes de sol. Torno a oblidar el que realment és important, com si, per no compartir-ho, ja no fos significatiu. És així. Sovint necessitem excuses, alguna cosa que ens doni la força que ens pertany però que no ens molestem a concedir-nos. I mentres no em permeti a mi mateixa aquesa estona de pau, internament la reproduiré, en un altre lloc i un altre context, projectant el moment en que les postes de sol tornaran a tenir el sabor d'aleshores.