Pot semblar uma atzarosa taca blanca desenfocada.
Ho és.
Però també és la Lluna.
Pot semblar la vacuïtat del negre.
Però no ho és.
És la immensitat de la nit.
I sota el reflexe dels astres titil·lant,
en les entranyes d’una foscor gens
inquietant,
nosaltres contemplant la manifestació de
la vida,
albors i evolució de la nostra pròpia
història.
Hi ha coses que, espontàniament, esdevenen
petits desitjos que romanen en modest silenci.
A vegades s’amaguen darrera causes molt
nobles, es vesteixen de perseverància. I, al final del camí, esdevenen en fets.
El cercle s’ha tancat i el somni s’ha fet realitat.
Això és el que hi ha contingut en aquest
negre tacat de blanc.
És una tortuga desovant a la segona de IB.
En una nit de lluna, en una nit d’estrelles fugaç.
És una tortuga a la deriva del desert,
arrossegant-se com si volgués arribar a la lluna, com si volgués cometre
suicidi i s’ho repensés a l’últim instant.
És la força de creure; d’insistir; de...
És la manifestació del relleu que passa a
noves mans.
És recompensa i esperança.
I és, en última instància, emoció,
gratitud i felicitat, tot junt en observar-la per darrer cop ser engolida per
la mar, i separar-me dels companys que continuaran la seva guaita de la nit.