(auto) maltracte

Li constava reconèixer els sentiments. Tenia la necessitat de sentir-se estimada, desitjada. Però només per aquells que, en el fons, sabia que la farien partir. Que no la correspondrien. Que l'abandonarien. La maltractarien.

Posava energia en crear una bonica història en la seva ment. I, en la realitat, es reprimia, es frenava perquè ja sabia des d'abans que comencés, que allò era danyí. Era una dança constant entre la negació i la permissió. La simplicitat passava a complexitat. La complexitat en confusió. I, finalment, explodia i es destruien relacions sense fonaments que només li servien per sentir-se una mica més ferida, més víctima d'ella mateixa. Més despreciada.

S'adonava de la força que hi posava a les fantasies de princesa. A sentir-se acompanyada de l'home errat. 

Del risc.

El risc.

I perdia la força. Perdia

Una mica de jo

Ter Saudades. Què extrany! Abans sí que era normal de tenir-ne. Sempre inconformista, amb l'enyor del passat, acreditant que allò era més sab. I ho era, de sab. D'aquí les anyorances.

Però el que ha passat avui ha estat una barreja d'aquella que era i de la que sóc. Sentir aquesta mena de melancolia d'alguna manera m'ha fet sentir bé, m'ha conectat amb qui era en aqueslls moments que em venien a la ment. M'ha fet bé transportar el pensament a un altre indret diferent al que sóc, sentir que hi ha altres horitzons. Sentir-ho a l'ànima.

Malgrat tot, en el meu devenir, en el meu que-hacer, no hi ha gaires coses que em desconfortin, sinó al contrari. Em reitero en la simplicitat de la vida. En la proximitat a la natura. En la proximitat de les persones (quan, després de mont rebuscar, les trobes). Coses fonamentals que, de tant properes i relativament fàcils, perdo la percepció del valor que tenen.

Només quan em falten, és que les trobo en falta. I, malauradament, és molt sovint. I em falten per propia escolla, per l'insitència en procurar allò que no tinc, l'obstinació de rodejar-me de toxicitat i problemes. I, sincerament, en una illa simple com Sal, en un tarannà simple com el cabo-verdià, complicar-se la vida fins el punt en en que aconsegueixo fer-ho té molt de mèrit i requereix molta força de voluntat.

Així doncs, quin sentit té romandre en un indret en pro de la simplicitat si tot el que faig és defugir-la? És que no sé com gestionar-la? O és que no sé com gestionar el meu propi silenci?

Aliás, esperem (re)trobar-la.

Domingo na Santa Maria

Santa Maria no domingo, sempre a mesma história que já quase poso prever. O momento de auge: a praia de Sta. Maria, a Laginha salense. Tudos realizamos o mesmo percurso, o mesmo bai e bem  desde a areia até o mar e desde o mar até a areia; a mesma oscilação entre onda e onda. Sempre as mesmas caras observando o mesmo quadro. Nada de excitante. Nada de preocupante.

E neste lapso que parece atemporal mas que não desejo que chegue ao fim, reflecto acerca do meu estado interior, acerca de aquel esquecido sentimento que tenho medo de lembrar com demasiada intensidade.

É difícil esquecer quando alguém tem penetrado os teus pensamentos e a tua vontade de manera tão estridente. Quando o futuro é só uma hipótese, uma certeza de dor durante a espera e a possiblididade de mais dor ao final da mesma, esquecer é quase tudo o que queda.

A lealtade ao amor é uma força de um jeito especial que capacita ao mais fraco afrentar as mais árduas tarefas. É acreditar em outro alguém diferente a nós, amá-lo mais do que a nós, e virar o sentido da nossa vida.

E, dados os fatos, que é a grande dúvida, o grande dor, e o grande amor, de qualquer das maneiras e com qualquer das escolhas, não vou conseguir te tirar da minha cabeça. A questão, agora, é se desejo criar expectativas, ou se posso parar de criá-las.

Cau el sol

Em vaig adonar que ja no parava atenció a les coses que realment importaven. La sortida del sol, la posta del sol. L'inici i la fi del que defineixen la rutina i, gairebé inevitablement, la vida.

Ja no hi parava atenció a pesar de ser-hi sempre, a tot arreu, dia rera dia. A pesar de ser aprop. A pesar de l'increible paissatge en el que, el sol, neix i mor cada dia.

I aquell dia i en aquell moment, per celestial coincidència vaig veure'l caure, desfent-se en rojos i liles; capbussant-se en la platejada mar; Monte Leão flotant entre cel i oceà.

Aleshores, en una espècie de íntim ritual, ho faig fer un dia, i un altre, i el següent.  I ho vaig compartir. Ràpidament es va convertir en una necessitat, un bon hàbit a tenir.  Em vaig adonar que el meu dia prenia sentit quan en veia caure la nit. Imaginava com seria la posta de sol: Quins els colors. La forma dels núvols. Si veuria el sol besar l'horitzó.

I em creava una càrrega emocional, un gairebé excès de bellesa. I una bufetada espiritual al tornar a Sta. Maria, que em comença a ser tan pesada, feixuga, bruta i sorollosa.

De sobte torno a perdre'm les postes de sol. Torno a oblidar el que realment és important, com si, per no compartir-ho, ja no fos significatiu. És així. Sovint necessitem excuses, alguna cosa que ens doni la força que ens pertany però que no ens molestem a concedir-nos. I mentres no em permeti a mi mateixa aquesa estona de pau, internament la reproduiré, en un altre lloc i un altre context, projectant el moment en que les postes de sol tornaran a tenir el sabor d'aleshores.

Chegaste

CHEGASTE

Chegaste.

Inundaste Sta. Maria da tua essência,

de uma modéstia penetrante,

do teu olhar interessante.

Chegaste inesperadamente.

E de repente comencei a procurar

a tua presença na tua ausência,

o teu cheiro no ar.

Durante um elástico lapse

alteraste os meus ritmos inconsistentes,

tiraste o meu sono solitario,

me deixaste mergulhar no teu infinito beijar.

Perdi a noção dos dias e das noite

pois tudo era um só,

longa fusão de adormeceres e despertares

e saudades quando nos separar.

Inundaste os meus sentidos, criterio, sensibilidade.

O meu corpo já não é meu;

pertenece a tua pele,

á fundição dos nossos ternos eternos abraços.

Chegaste,

e mesmo como chegaste,

com essa mesma penetrante modéstia,

partiste.

E me deixaste cheia de dúvidas

acerca de mim,

de ti,

e do teu domínio sobre a minha vontade.

Sta. Maria

6 de Maio 2014

Sense ombres

Però a Sal no hi ha palmeres.

 Potser aquest va ser el meu gran error, creure que la de la palmera era la única ombra vàlida. La manca de l'esperat o bé condueix a la frustració, o bé t'indueix a la cerca; a ollar al voltant escrutant per una alternativa; a obrir la ment per encavir-hi l'impensable.

I durant aquesta trancisió d'habituament,  descoberta i valorització del que s'és donat... silenci.

Ara sé que no hi ha ombra més preuada que la d'un cantell de roca esmolat que amb prou feines esdevé un contorn al toc de migdia, quan el teu entorn és el més pur i magnific desert; que la frescor és la de l'Atlàntic en agitació; i que els elisis són l'amic perenne que trobes a faltar quan minva.

És així, en aquesta palmera virtual, contemplo aquest món meu, que és Sal, els que venen i els que van.