Em vaig adonar que ja no parava atenció a les coses que
realment importaven. La sortida del sol, la posta del sol. L'inici i la fi del
que defineixen la rutina i, gairebé inevitablement, la vida.
Ja no hi parava atenció a pesar de ser-hi sempre, a tot
arreu, dia rera dia. A pesar de ser aprop. A pesar de l'increible paissatge en
el que, el sol, neix i mor cada dia.
I aquell dia i en aquell moment, per celestial coincidència vaig veure'l caure, desfent-se en rojos i liles; capbussant-se en la platejada
mar; Monte Leão flotant entre cel i oceà.
Aleshores, en una espècie de íntim ritual, ho faig fer un
dia, i un altre, i el següent. I ho vaig compartir. Ràpidament es va convertir en una necessitat, un bon hàbit a tenir. Em vaig adonar que el
meu dia prenia sentit quan en veia caure la nit. Imaginava com seria la posta
de sol: Quins els colors. La forma dels núvols. Si veuria el sol besar
l'horitzó.
I em creava una càrrega emocional, un gairebé excès de
bellesa. I una bufetada espiritual al tornar a Sta. Maria, que em comença a ser
tan pesada, feixuga, bruta i sorollosa.
De sobte torno a perdre'm les postes de sol. Torno a oblidar
el que realment és important, com si, per no compartir-ho, ja no fos
significatiu. És així. Sovint necessitem excuses, alguna cosa que ens doni la
força que ens pertany però que no ens molestem a concedir-nos. I mentres no em
permeti a mi mateixa aquesa estona de pau, internament la reproduiré, en un
altre lloc i un altre context, projectant el moment en que les postes de sol
tornaran a tenir el sabor d'aleshores.