Però a Sal no hi ha
palmeres.
Potser aquest va ser el meu gran error, creure que la de la palmera
era la única ombra vàlida. La manca de l'esperat o bé condueix a la frustració,
o bé t'indueix a la cerca; a ollar al voltant escrutant per una alternativa; a
obrir la ment per encavir-hi l'impensable.
I durant aquesta trancisió d'habituament, descoberta i valorització del que s'és
donat... silenci.
Ara sé que no hi ha ombra més preuada que la d'un cantell de
roca esmolat que amb prou feines esdevé un contorn al toc de migdia, quan el
teu entorn és el més pur i magnific desert; que la frescor és la de l'Atlàntic
en agitació; i que els elisis són l'amic perenne que trobes a faltar quan
minva.
És així, en aquesta palmera virtual, contemplo aquest món
meu, que és Sal, els que venen i els que van.
