No és una qüetió de
prejudicis. Es tracta d'una experiència ben personal.
No és una qüestió de
discriminació social o racial, pequè no té res a veure amb el color de la pell
o la nacionalitat d'una persona. Es tracta de l'espècie humana, tota ella, en
el seu global i, també, en la seva individualitat.
Em pregunto quin és el
sentit de la meva vida després d'haver subeditat el meu benestar pensant proveïr
un servei al planeta. Renunciant a la meva família, als meus amics, al meu
temps, a la meva salut, a la meva intimitat. Renunciant a tot el que defineix
una persona a favor d'una causa molt honorable i en la que, fins a dia d'avui, he
cregut incondicionalment. De la mateixa manera que, incondicionalment, segueixo
acreditant en les vàries persones que passen per la meva vida, malgrat les
decepcions rere decepcions que dominen la cotidianetat.
Creure en una causa,
m'he adonat, no ho és tot. No és suficient. Un sol individu no pot canviar el
planeta. És una feina massa pesada. I amb això no em refereixo al que
estrictament defineix la meva "feina", perquè no la considero una
feina sinò una manera de viure. Amb això
vull dir que encara no he trobat res que pugui compensar el meu sacrifici. Jo
mateixa sóc prou tossuda i voluntariosa com per a justificar-me any rere any, a
pesar de les depressions, les pastilles per mantenir-me on the bright side, les
escases vacances convertides en maratons mèdiques, les frustracions convertides
en endurides cicatrius que romandran per sempre. Ho justifico pel simple fet de
creure-hi. Tan simple com això. Però no, tot això no ha estat encara compensat,
i difícilment ho serà.
M'han robat. M'han
robat la inocència que tan em caracteritza. M'han robat la bona fe. L'energia
que altruïsta i sincerament diposito en cada cosa que faig. La il·lusió. L'esperança,
l'alegria, la generositat. La capacitat de creure i d'estimar.
Tot acte altruïsta, com
la majoria dels que decoren la meva vida, és, per definició, mancat d'interés.
Fins aquí, tudo bem. Però això no vol dir que hagi d'acceptar els avusos
d'altres; que hagi de permetre que s'aprofitin de mi; de la meva energia i la
meva bona voluntat. I, estúpidament, això és el que he estat permetent durant
aquest temps, per aquesta mateixa devoció i inexplicable incondicional fe que
tinc en les persones. Les persones.
Però es que, després de
tot, el meu balanç personal em diu que la humanitat està podrida, i que hi ha
molt poc que jo, Berta, pugui fer per alterar el tarannà d'aquesta
potencialment gloriosa però veritablement fastigosa espècie que és l'ésser
humà.
No hi ha res que pugui
justificar el meu sacrifici. No importa tot el que una persona fagi si això no
té impacte sobre els que la rodejen.
Nadar contra corrent no
porta enlloc. I tot el que m'ha estat robat no tornarà.
https://www.youtube.com/watch?v=PpGhKbkETMM